Can Salamó i els colors de la terrissa bisbalenca

Àmbits de l'exposició

L’any 2017 moria Pere Salamó Sais, l’últim terrisser dels Salamó de la Bisbal i, amb ell, es clausurava definitivament un dels obradors ceràmics més antics de la nostra ciutat. 

El primer Salamó terrisser documentat és Pere Salamó Roura; s’esmenta en un padró d’habitants de l’any 1826 que vivia al carrer del Pedró amb la seva muller i sogres. Sense antecedents familiars dins el món de la ceràmica, Pere Salamó (que llavors comptava 23 anys) estava casat amb Cecília Matlleu Mató, filla del terrisser Francesc Matlleu Vicens, amb obrador a la mateixa casa. Sens dubte, la mort de Matlleu l’any 1841 (sense cap descendent masculí que es pogués fer càrrec del negoci), propiciaria el canvi de mans de l’obrador familiar dels Matlleu als Salamó. Francesc Matlleu, al seu torn, era fill d’un altre terrisser, en Pere Matlleu [o Malleu] Hospital, nascut a la Bisbal el 1752. La revisió dels components de la família Matlleu permet afirmar que fou, justament, aquest Pere Matlleu el primer terrisser de la família i, conseqüentment, el fundador de la nissaga Matlleu-Salamó.

Entrevista a Peret Salamó (1988)

Can Salamó va mantenir al llarg de la seva història una continuïtat i fidelitat a la producció terrissera local, majoritàriament d’obra roja i vidrada. La coloració de la ceràmica bisbalenca es feia tradicionalment a partir de les engalbes i vernissos.

Els colors base de la majoria d’atuells de terrissa bisbalenca són el groc (correntment palla) i el vermell, els quals provenen dels dos tipus d’engalbes de la zona: l’engalba blanca i l’engalba vermella.

El colatge tradicional de l’engalba consistia en barrejar la terra molta amb aigua fins a convertir-la en una mena de líquid espès. Aquesta barreja es realitzava en el musser, un receptacle d’obra de forma rectangular, amb  l’ajut del coster o palot. A continuació, el terrisser la colava per uns sedassos de trama molt fina per tal de retenir les impureses i l’escolava a la conca d’engalba. Aquesta operació és coneguda a la Bisbal amb el nom de passar engalba.

El vernís s’obté de la mescla de diferents matèries minerals (sulfur de plom, alúmina, òxids colorants) amb engalba, tot barrejat amb aigua fins que queda líquid. Aquesta mescla s’aplica sobre els atuells secs, recobrint-los de manera uniforme. Mitjançant el procés de fusió i refredament fruit de la cocció, el vernís es vitrifica i forma una capa vidriosa i no cristal·lina que impermeabilitza i higienitza l’objecte i que, segons la seva composició, pot fer un acabat mat, brillant, transparent o colorat. Antigament l’ús del vernís es dosificava molt, ja que la seva obtenció era molt laboriosa i significava moltes hores de treball. Això explica que la seva aplicació fos limitada a l’interior en aquelles peces que tenen relació directa amb els aliments o líquids, o reservada a aquelles parts de l’atuell més sensibles al tacte de la boca i mans (com ara els guarniments: nansa, tarot i galet).

Consisteix en mullar les polpes dels dits amb vernís (sovint de color verd, més esporàdicament marró) i esquitxar-los sobre l’atuell prèviament engalbat (habitualment de blanc, més rar en vermell). L’efecte decoratiu resultant és sempre diferent i únic, motivat per l’atzar de l’esquitxada.

Tècnica decorativa que consisteix a esquitxar de color una superfície ja engalbada prèviament amb un altre color (vermella sobre engalba blanca, o al revés) i, agafant la peça amb les mans, amb un moviment brusc circular o bé lateral, fer lliscar l’engalba superior de manera que formi aigües el·líptiques o longitudinals damunt el color base.

L’obrador dels Matlleu-Salamó, ubicat al carrer del Pedró de la ciutat, es conserva (si fa no fa) tal com fou construït a finals del segle XVIII, i es preserva el conjunt de manera primigènia, tal com si el temps s’hagués parat ara fa 250 anys. Aquesta excepcionalitat el converteix en un espai d’extraordinari valor patrimonial i identitari.

Llavors el carrer del Pedró era un espai perifèric dins el nucli urbà de la Bisbal, fet que té una gran importància per poder entendre la tria dels Matlleu a l’hora d’ubicar el seu taller. Perquè certament, la necessitat de disposar d’amplis espais de treball (tant exteriors com interiors) determinaven la seva localització.

Així, els obradors terrissers (i Can Salamó ho compleix amb escreix) requereixen disposar d’uns espais exteriors grans i assolellats on es porten a terme les feines relacionades amb el tractament i preparació de la terra (al pati o era, al bassó i la bassa), i amb l’assecat dels atuells.

En canvi, les dependències interiors de l’obrador, els terrissers les utilitzen per realitzar les feines relacionades amb el modelatge (la sala de torns o botiga), l’assecat (quan les condicions climàtiques no acompanyen), la decoració i, en aquells casos que el forn es troba integrat a l’edificació (com és el cas de Can Salamó), la cocció de l’obra. Òbviament, algunes estances serveixen també per acollir el magatzem de terres (el racó de la terra) i altres es destinen a magatzem i embalatge dels objectes.

El forn de tipus àrab o morú de Can Salamó és un forn tradicional, de flama directa. És el més antic d’aquest tipus conservat a la Bisbal. La seva capacitat és de 16,68 m³, s’alimentava amb feixines de bruc i normalment necessitava entre 28 i 30 hores de cocció.

El forn de Can Salamó es troba integrat dins el mateix habitatge i comprèn tres parts ben diferenciades: una de soterrada, una cambra superior i la xemeneia. A la part inferior es localitzen la foganya (espai on es feia el foc) i el sardinell, cavitat que es troba damunt mateix de la foganya i que es destinava a coure l’obra rústica o l’obra que només anava envernissada per dins. Separa la foganya del forn una volta feta d’arcs de rajol massís (garbell), la qual es troba perforada per diversos forats disposats equidistantment a través dels quals passa el foc a la cambra superior (cambra d’enfornar), anomenada pròpiament el forn.

És en el forn on es coïa l’obra envernissada. La part superior d’aquesta cambra, alhora, està coberta igualment per una altra volta de rajol, proveïda també de forats gràcies als quals el foc respira i permet una millor distribució de la calor. El forat central, més gran que la resta, s’utilitzava com a forat per poder extreure les mostres.

Sobre el forn hi ha la xemeneia. Antigament descoberta, en un moment posterior es va cobrir i es va fer servir aquest nou espai també com a assecador de peces.

La majoria de la producció de l’obrador es modelava al torn, anomenat com a conjunt roda. Els torns de l’obrador (quatre en total) es troben mecanitzats, i presenten moltes parts gastades i polides per l’ús continuat i un aspecte general de color groguenc per la incrustació de l’argila.

Bàsicament, els torns de l’obrador no es diferencien de la resta que es troben als altres obradors de terrissa tradicional. Consten de dos discos: un de gran a la part inferior, anomenat pala, que l’operari fa voltar mecànicament amb un motor (antigament era amb el peu), i un de petit a la part superior, anomenat rodell. Aquests dos discos es disposen horitzontalment i estan units per un eix vertical (arbre) que comunica el moviment de rotació. És al rodell on el terrisser modela tots els seus atuells amb perfil de rotació. El conjunt rodava suaument mercès a l’acció d’una peça metàl·lica situada sota mateix de la pala, de forma cònica i acabada en punta (baldufa), que girava dins d’un forat encastat a terra (cul de got), que en possibilitava el gir i alhora recolzava tota l’estructura bàsica del torn.

Dues parets laterals construïdes amb totxos i una estructura metàl·lica fixada a terra i a la paret de l’habitació suporten l’estructura del torn, immobilitzen el conjunt, fixen l’estrep (on el terrisser recolza el peu que no acciona la pala) i sostenen la taula de tornejar. A la taula, el terrisser hi disposava els pastons i les eines de modelar, i hi recolzava el tauló de fusta (post), on es col·locaven les peces ja tornejades. Un banc contra el mur (banc d’asseure) permetia seure amb les dues cames a la dreta de l’eix.

A les parets de la sala de torns hi trobem els barrers, barres curtes de fusta fixades perpendicularment a l’obra, entre dos dels quals s’estintolava i quedava a manera de prestatge la post, amb les peces just modelades per tal d’assecar-les.

Muntatge

Inauguració

Can Salamó i els colors de la terrissa bisbalenca és també el títol del catàleg de l'exposició, el qual vol ser un homenatge a aquests terrissers que varen contribuir, en gran mesura, a mantenir durant generacions i fins als nostres dies, les tècniques tradicionals que han portat a considerar la Bisbal com la capital catalana de la ceràmica.

La publicació s'emmarca en la col·lecció Catàlegs del Terracotta Museu, una línia editorial pensada per a acompanyar i completar les mostres temporals de llarga durada instal·lades a la Sala d’Exposicions Temporals.

Cada volum és una publicació versàtil i en principi modesta –però en absolut renyida amb la cerca de l’excel·lència- que permet, a més d’acompanyar l’exposició de referència amb un escrit explicatiu i una relació i reproducció de les peces exhibides, mostrar altres aspectes menys coneguts, i no per això menys importants, del procés que envolta la creació d’una exposició i que sovint es deixen de banda, com ara el muntatge de la mostra, la instal·lació final, o la inauguració.

Crèdits

Organització: Terracotta Museu de Ceràmica de la Bisbal

Coordinació: Xavier Rocas

Textos: Xavier Rocas

Fotografies: Quim Tor, Jordi Geli i Josep M. Oliveras

Producció: Terracotta Museu i Ajuntament de la Bisbal d’Empordà

Disseny gràfic exposició: Glam Comunicació i Disseny

Imatges d’arxiu: Joan Mallarach, Antoni Martí, TV La Bisbal

Realització audiovisuals: 24 imatges x segon

Disseny catàleg: Pere Álvaro

Agraïments

Terracotta Museu vol expressar el seu agraïment a les persones que han ajudat a fer possible aquesta mostra, des dels particulars que ens han prestat imatges o peces, fins aquells que ens han ajudat en les tasques de recerca i documentació. I molt especialment a: Dolors Guerra, Josefina Salamó, Carme Salamó i resta de la família per la seva predisposició; a Jordi Cama i Pere Trijueque per l’elaboració de la genealogia Matlleu-Salamó; a Quim Tor, Joan Mallarach i Antoni Martí per la cessió de fotografies i imatges d’arxiu; a Francesc Cabrillana per deixarnos enregistrar el funcionament de la premsa; a Josep Mestres pel retrobament d’un motlle de fer plats; a Jaume Domènech per la restauració d’unes balances; a Anton Maruny per deixar-nos el vernís; a tots els donants que amb la seva generositat ens han permès poder disposar de les peces que es mostren en aquesta exposició: Rosa Bou, Sílvia Casademont, Josep Escortell, Jordi Frigola, Alícia Gómez, Albertus Diks, Pere M. Noguera, Dolors Ros, Joan Rosal, Marià Sáez, Enric Sanmartí, Sergio Sabini, Vilà-Clara Ceramistes; a Alfons Romero per la presentació de la mostra; a la Brigada Municipal pel seu ajut incondicional; i a tots els proveïdors que amb el seu bon fer han procurat pel muntatge de la mostra.