Ceràmica de la Bisbal
La Bisbal d’Empordà és avui un dels centres ceràmics capdavanters de Catalunya, digne hereu d’una tradició centenària. I la importància d’aquesta activitat es reflecteix clarament en el paisatge urbà de la ciutat, caracteritzat per les esveltes siluetes d’antigues xemeneies industrials i per una àrea comercial fortament dirigida vers la comercialització dels diferents productes ceràmics.
La ceràmica és i ha estat una de les principals activitats econòmiques de la població. La primera notícia de la manufactura ceràmica a la Bisbal és del 1502, en un document on es parla d'un forn d'olles. Artesà, creador, artista, gairebé un alquimista, el ceramista bisbalenc és moltes vegades el darrer esglaó d’una família amb generacions dedicades al vell treball de donar forma a l’argila. Formes utilitàries, artístiques, experimentals, artesanes o industrials…, es pot trobar de tot en la llarga història ceràmica de la Bisbal.
A partir del segle XIX, i sobretot durant la segona meitat de segle, la terrissa bisbalenca viu la seva edat d’or. Els seus productes no només es comercialitzen a Catalunya sinó que també arriben a les colònies espanyoles d’ultramar. En el decurs d’aquest segle assistim a un gradual procés d’especialització (pisaires, botxaires, fogaters, incorporació de la dona al procés de treball…) que cerca millorar la rapidesa i la celeritat del treball. El segle XIX és el segle de la tècnica decorativa de la trepa.
A principis del segle XX la producció ceràmica predominant és la terrissa: davant dues fàbriques de cairons fins per a paviment, la manufactura de terrissa era absolutament majoritària, amb una vintena de tallers de reduïdes dimensions. En els anys vint es contempla una important modernització tecnològica a remolc dels avenços introduïts en la indústria europea, facilitats per la generalització del corrent elèctric. A partir d’aquest moment és quan a la Bisbal s’evidencia de manera clara la nova orientació industrial que anirà arraconant l’esperit artesà. Amb la consolidació industrial comencen a aparèixer els primers conflictes socials entre patrons i obrers.
.jpg)
La Guerra Civil Espanyola imposa un parèntesi, malauradament dilatat, en l’evolució del sector industrial dels revestiments i paviments ceràmics. Durant els anys del conflicte, es col·lectivitzen les fàbriques, una col·lectivització en certa manera exemplar, ja que la producció es va mantenir malgrat la situació poc favorable del moment.
A mitjans del segle XX la demanda es trobarà en el seu moment més baix, una situació provocada pels grans canvis culturals, econòmics i socials d’aquell moment. Aquesta situació de desestructuració de la ceràmica hauria estat terminal si a partir dels anys cinquanta i seixanta no s’haguessin produït dos fenòmens potenciadors de la demanda: d’una banda el turisme, a la recerca del record típic; de l’altra el col·leccionisme de terrissa. És aleshores quan alguns obradors bisbalencs reorienten la seva producció vers aquests nous sectors. A partir d’aleshores i fins avui la ceràmica artesana viurà una gradual transformació, variant els usos i utilitats tradicionals en funció de les exigències estètiques d’aquest nou públic, adaptant els seus dissenys i colors als gustos dels nous consumidors.
Avui, la Bisbal es diferencia d’altres centres productors de ceràmica en el fet que la producció es troba molt diversificada; no només es produeixen articles de terrissa, sinó que existeix un sector molt important dedicat a la ceràmica aplicada a la construcció i un altre ocupat en l’elaboració de ceràmica decorativa. Tot plegat configura una població que viu al redós de la ceràmica, ja que també existeixen altres indústries que subministren primeres matèries, equipaments i maquinària.
La marca “Ceràmica de la Bisbal” és un distintiu d’origen protegit en l'àmbit de la Unió Europea que serveix per individualitzar, personalitzar i reconèixer els productes ceràmics elaborats a la Bisbal i als pobles del seu entorn dels que no ho són. Aquesta marca, garant d’autenticitat, és gravada o marcada pels productors locals en qualsevol classe de producte ceràmic (artístic i decoratiu, terrissa, rajoleria, material de bòbila, revestiments i paviments). Un Consell Regulador, integrat per representants municipals i empresarials, és qui vetlla pel bon ús de la marca i pel foment de la qualitat dels productes emparats per aquest distintiu.
