El test té un tap i el fum és pes

El test té un tap i el fum és pes és un projecte artístic d'Albert Gusi emmarcat dins del festival Art i Gavarres.

Hi he vist un test. Bé, n’he vist dos. Un i altre són el test més alt que mai he vist. I semblen xemeneies, però no. Dalt hi tenen un tap. De suro jove i encara per fer. Però es farà. Ja ho diu En Perejaume, que l’escorça de l’alzina reprodueix allò que veu la seva capçada. I aquesta alzina mira a les Gavarres i allí hi ha taps per tapar totes les corones de les xemeneies de la Bisbal (i) de l’Empordà. Perquè d’alzines en sortien a centenars pel coll de la corona. Fins i tot milers. I de tantes que n’han sortit, ara rebroten. I el forat ja no és forat. I la corona ja no expulsa sinó que acull. Ja no llença, ara rep. I de cop, pel gran test de xemeneia ja no hi circula l’alzina que cou sinó l’alzina que brota. Ja no és fum sinó arrel. Perquè l’alzina, quan crema, rebrota d’arrel en poc temps, abans que torni a ploure.

I quan aquí hi plou molt, -dies que diries que massa- el Daró s’endú tota la pluja. Aleshores,per tal que no entri aigua pel bec del gran test, posar-hi un tap també va bé.

I amb el foc del forn de l’alzina que crema, quan crema, rebrota amb diversos tanys però mai tan alta com l’arbre del tronc original. Però aquí no. Vull dir que si, aquí si. A la Bisbal d’Empordà si. Doncs no és test, tot és tronc. I és l’alzina més alta.

I de cop el test xemeneia deixa pas al pas del fum i el fum és pes, el pes del suro jove de l’alzina més alta que mira les Gavarres.

NOTA: el que no sap l’alzina és que la terra del peu que l’alça per mirar de tan amunt, ve del forat de les terreres. I ja no saps si primer és la terrera que serveix per alçar l’alzina o l’alzina que crema quan ens demana fer més gran la terrera.

Albert Gusi (Castellbisbal, desembre de 1970)

Territori, acció, registre fotogràfic són les nocions que configuren el treball d’Albert Gusi, artista que normalment treballa des del camp de la fotografia elaborant uns projectes que, la majoria de vegades, són petites incursions sobre el paisatge. En qualsevol cas, el veritable actor del seu treball és el medi natural immediat, el territori del seu país al qual s’hi sent fortament vinculat i pel qual mostra una profunda admiració i estima. En la seva obra observem un continu “anar i venir” entre el territori, el lloc i la fotografia.

Albert Gusi amb observació, poesia, i humor parla de la fragilitat del paisatge, de la seva constant transformació, de la seva memòria i ens proposa una altra manera de mirar-lo, amb una complicitat lúdica a través d’una acció efímera que ens aproxima a un art sobretot en procés, viscut i compartit.