Carles Sala

Vers l’any 1883, Francesc Sala i la seva esposa Rita Muñoz, besavis de Carles Sala, arriben a la Bisbal, procedents de Breda, induïts per les expectatives d’una millora de la seva situació econòmica. Les notícies de què disposem ens els situen primer a la carretera de Girona, on establiran la llar i l’obrador. A finals del segle XIX adquireixen un terreny en un dels espais perifèrics del municipi, just al capdamunt del nou carrer Indústria de la Bisbal, on edificaran l’obrador amb totes les instal·lacions i equipaments necessaris per a la pràctica terrissera.

Amb la mort de Francesc Sala l’any 1908, serà Conrado Sala Muñoz, el seu fill i successor, qui d’aleshores ençà assumirà el negoci. A partir de 1921 i fins a l’any 1966, Conrado ja apareix als anuaris com a fabricant d’olleria, així mateix al carrer de la Indústria (en algun any s’aclareix que és al número 18, actualment el 24). El substituirà el seu fill Enric Sala Galceran, el qual continua amb la fabricació d’obra per a foc característica de l’obrador. A principis dels anys seixanta del segle XX s’incorpora al taller en Carles Sala i Mitjà, fill de l’Enric, el qual mantindrà inicialment la producció tradicional fins que, a partir del seu coneixement profund de la tècnica i la pràctica secular, iniciarà un procés de coneixement evolutiu que el portarà a cercar noves textures, formes i colors allunyades de la terrissa. Serà a finals dels anys setanta quan decideix dedicar-se plenament a la ceràmica artística, desenvolupant nous camins farcits de creativitat.

Espectador i protagonista privilegiat de la transformació que viurà la ceràmica durant tot el darrer quart del segle XX i fins avui mateix, la seva és una obra extensa i de gran significació, aplegada en diversos museus i col·leccions privades, i amb col·laboracions i treballs conjunts amb significats artistes, com per exemple amb el pintor Modest Cuixart, una relació professional (i personal) que va durar més de tres anys. Avui, Carles Sala, amb vuitanta-dos anys, fregant els vuitanta-tres, segueix investigant i creant noves formes, nous colors, i buscant el punt just de cocció al forn, gran jutge final, per a assolir la bellesa desitjada.

El veritable artista no té límit, sempre bull dins seu l’esperit creador, neguitós per trobar noves tècniques i textures, i viu amb l’esperança que la seva última creació pugui ser la de més alt reconeixement. El seu domini total dels colors, amb els quals aconsegueix resultats sorprenents, l’exploració esteticista de la matèria, la tècnica emprada, el control absolut del foc i, finalment, un acabat impecable, han estat (i són encara) les seves principals senyes d’identitat.

* Fragments extrets del full de sala
De Vicenç Rosich.