Paisatge. Pols d'argila

Pere Lloberas, en el pròleg de La Bisbal en la història i el record, afirmava que la identitat bisbalenca està profundament influenciada pel paisatge. Un llegat intangible —potser forjat pel clima, les pedres o els colors del territori— que, transmès generació rere generació, ha modelat una identitat particular, pròpia dels habitants del rodal. Una manera de ser i de fer compartida que, avui, és posada a prova per la globalització i la uniformització cultural.

Per contrarestar-ho, només ens queda exercitar la memòria col·lectiva; necessitem recordar constantment d’on venim i qui som per tal de mantenir i afermar el nostre sentit de pertinença. I en una població com la Bisbal, on la majoria dels seus habitants han crescut envoltats pel fum de les xemeneies i les olors de la terra i la fusta dels antics obradors i fàbriques de ceràmica, l’art de Pere Noguera esdevé una eina poderosa per aprofundir en aquesta identitat. A través d’un material tan arrelat a la nostra història com és l’argila, la seva obra ceràmica ens convida a redescobrir qui som i d’on venim, a partir de la creació d’un llenguatge expressiu capaç d’articular reflexions profundes sobre el temps, la memòria i el territori.

Influenciat per l’arte povera, el seu art reivindica l’ús de materials humils i tècniques senzilles per generar un llenguatge d’alt valor conceptual i poètic. Predisposat pel seu entorn més immediat, estableix un diàleg entre tradició i contemporaneïtat, projectant-se cap al futur sense perdre el vincle amb el passat, explorant els límits entre art i artesania, entre allò popular i allò sofisticat, i qüestionant els marges establerts.

Per al Museu, poder programar l’exposició “Paisatge. Pols d’argila” representa una gran oportunitat i una doble satisfacció. Oportunitat per reafirmar el nostre compromís amb l’art contemporani i els seus protagonistes i, de retruc, fer confiança en la creativitat de la ciutat i en els seus actors culturals. I satisfacció, per acollir no només l’obra d’un artista clau en la ceràmica catalana actual, sinó també per l’estreta relació que Noguera ha tingut amb el Museu, que va dirigir entre 1996 i 2007, i al qual va fer una donació de la seva obra artística –amb peces tant paradigmàtiques com la sèrie conceptual sobre el càntir o les instal·lacions “De la sordesa del laberint” i “Jardí de rajoles”, a més de la seva col·lecció personal d’atuells tradicionals de la Bisbal i utillatge de producció.

En temps de canvis accelerats, l’art de Noguera esdevé un testimoni de la nostra identitat i una resposta a la necessitat de preservar les arrels. Com deia Modest Prats a Homilies de Medinyà: “Sempre que he hagut de viure lluny del país, he pogut comprovar que el català és un animal que s’enyora. Tenim unes arrels fondes, clavades en una terra concreta”. I l’obra de Pere Noguera és, en essència, el reflex d’aquest sentiment: una connexió profunda amb el paisatge i la identitat, preservats a través de la seva mirada artística.

Xavier Rocas